dimarts, 12 de març del 2013

All negre, arròs verd i sopa de gos picant


Avui, en lloc de parlar de sainets sobre suposats informes de suposats comptes secrets a Suïssa i suposat espionatge a l'estil de Mortadelo i Filemón, he decidit que parlaré de menjar. Ja sabeu la fascinació que em produeix la cultura oriental i com que sé que sou ments inquietes i obertes us vull presentar algunes novetats culinàries que potser us faran salivar o potser no.
El primer dels meus descobriments és l'all negre. Com gairebé sempre, els pares de la criatura són els japonesos, que el van crear una mica per accident. Es calcula que mengen diàriament all cru uns quinze milions de japonesos sobretot per les seves propietats imunològiques i cardiovasculars. L'all conté alicina, un ingredient que ajuda a eliminar greixos i colesterol, i manté la pressió sanguínia en nivells òptims, però té el problema de la forta olor i del seu gust desagradable quan es menja cru. La solució? L'all negre. No té pràcticament olor ni és tan fort, fins i tot es pot menjar com un carmel o untat amb pa, com si fos mantega o nocilla.  Per aconseguir el color negre, se sotmet l'all a un procés de fumat de llenya i de fermentació durant un mes a una temperatura i humitat determinades. Un cop finalitzat, l'all ha perdut prop del 97% de l'olor però les seves propietats medicinals han augmentat deu vegades més. Fins ara es podia trobar a les botigues delicatessen catalanes a preus astronòmics perquè s'importava del Japó, però des de fa tres mesos alguns emprenedors  del país ja han posat fil a l'agulla per produir-lo aquí.



La segona curiositat és l'arròs verd. No em refereixo al típic plat colombià que tenyeix l'arròs amb salsa verda, sinó a un arròs que és realment de color verd. La clau està en recollir-lo quan encara no ha madurat (d'aquí el seu color). Després el posen a assecar i l'aixafen fins aconseguir una textura semblant a l'arròs inflat que barregem amb llet per als esmorzars dels nens. A diferència de nosaltres, que mengem bàsicament l'arròs com un entrant o segon plat, els vietnamites el fan servir per fer dolços i pastissos. Els temps de cocció són molt curts i la recomenació és fer-ho al vapor. Si et passes del temps, l'únic que aconsegueixes és una pasta inmenjable, o sigui que haurem de demanar als cuiners vietnamites que ens ensenyin el seu secret per cuinar-lo.

La tercera proposta és una mica més salvatge, però l'he volgut afegir per la curiositat que em desperta. Es tracta del gos cuinat, una recepta impensable al nostre país. A nosaltres ens resulta una barbaritat, però en molts països orientals el gos és una menja exquisida. Els coreans tenen una cuina milenàries i molt sofisticada, i la carn de gos apareix gairebé sempre als menús dels restaurants, principalment per sopar. Un dels plats més típics és el boshingtang, una sopa picant feta de carn de gos com a ingredient principal, verdures i espècies picants. Es menja només a l'estiu, concretament a finals del mes de juliol. D'acord amb la medecina xinesa, la carn de gos afavoreix l'energia yang, associada a la masculinitat. El que no m'acaba de quedar clar és per què es menja en l'època més calorosa de l'any tenint en compte que és un plat molt contundent i calòric. L'única explicació que he trobat fins al moment és que la ingesta de gos durant la canícula estiuenca "reforça extraordinàriament les vísceres principals de l'home", segons explica Bruno Galindo al seu interessant llibre sobre Corea: Diarios de Corea. Viaje a la última frontera de la guerra fría. Editorial Debate.

Si algú s'atreveix a fer-ho, que sàpiga que pot acabar a la presó per maltractar animals. Jo aviso.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada