dimecres, 10 de juny del 2015

El Príncep de Beckelar torna a Sant Jaume

Carlos González, darrere de Jordi Hereu i al costat de Carles Martí

Em pensava que després de la sorpresa del 24M ja estava curada d'espants, però haig d'admetre que l'estupefacció em regalima per les orelles. Jo, com molts altres, he apostat per "obrir les portes de les institucions als ciutadans" com diu l'historiador Josep Fontana. Per això m'agradaria que algú de Barcelona En Comú m'expliqués quin sentit té parlar de noves formes de fer política i fitxar gent de l'antic règim, les polítiques i actituds dels quals xoquen frontalment amb aquesta forma d'entendre la gobernabilitat de Barcelona. I no em val l'excusa que no tenen prou gent que conegui la casa com m'ha dit més d'un.

No m'estendré a glossar la figura del futur gerent de l'Ajuntament. Jordi Martí, socialista vingut a menys, ha patit la seva particular travessa pel desert i entenc perfectament que hagi dit que sí a l'oferta d'Ada Colau. Deixar de ser el flamant regidor de cultura per acabar sent director d'una revista de comarques és dur d'encaixar. Només recordaré un detall perquè un altre serà l'objecte dels meus dards: Jordi Martí ha tingut sempre fama d'estirat, saberut i i antipàtic, tant entre els periodistes com entre el personal del consistori. Espero que aquests anys de vaques magres l'hagin tornat més humil i bona persona.

En realitat de qui vull escriure és del més que probable nou responsable del gabinet d'alcaldia de Colau. La nova generació de periodistes no sap qui és, per això es van quedar intrigats quan a la trobada de la futura alcaldessa amb la FAVB els va explicar com si res que abans havia treballat per als socialistes. Carlos González, a banda de ser el cosí d'Itziar González -exregidora i actual assessora de l'Ajuntament de Terrassa-, s'ha promocionat institucionalment gràcies a la protecció que li ha brindat sempre el PSC.

De becari a El Pais va passar directament a I'ICUB i d'aquí va aterrar a Sant Jaume en l'última època del govern de Jordi Hereu apadrinat per Carles Martí i Assumpta Escarp, tots dos grans demòcrates com sabem. La seva arribada, a banda d'arraconar Vicenç Sanclemente i el seu equip, va servir per fer encara més opaca l'estructura de premsa i la relació del consistori amb els periodistes. Apodat malèvolament com el Príncep de Beckelar pels seus aires de grandesa i el seu aspecte quixotesc, González tenia per missió evitar que Hereu s'enfonsés en la misèria. I ja sabem com va acabar la cosa.

Aquests dies, el nivell del 'run-run del malestar' a l'Ajuntament de Barcelona supera els màxims permesos per la normativa. Els treballadors municipals no donen crèdit als fitxatges de Colau i contemplen impotents com les promeses de canvi s'escolen pel desaigüe. Marina Subirats explicava dimarts passat en un acte al Col·legi de Periodistes com va viure l'última etapa com a regidora d'educació. Parlava de decepció per les formes de fer política que es van instaurar en l'època Clos. Jordi Hereu les va heretar -mai millor dit-, Xavier Trias les va superar amb nota i Ada Colau diu no però sí.

I no em serveix de res que Ricard Gomà m'intenti tranquil·litzar. Tots els que el coneixem sabem que és optimista de mena i els optimistes càndits són els primers a ser injustament sacrificats en nom del bé comú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada