Abducció

Al final hauré de donar la raó a la meva sogra i admetre que l’abducció no és una llegenda urbana. El que no acabo de veure clar és si aquest segrest amb finalitats inconfessables és exclusiu dels nostres veïns extraterrestres o també es dóna entre humans de diferents colors, classe social i ideologia. M’ho plantejo mentre em recupero de l’impacte provocat per la gran notícia de la setmana. No em refereixo a la investidura fallida de Mariano I, el Trist, no. Parlo de l’estranya història d’un estudiant nord-americà desaparegut misteriosament fa dotze anys a la Xina i localitzat ara a Corea del Nord on viu feliç amb la seva família i dóna classes particulars d’anglès al líder espiritual Kim Jon-un.

Res se sap del mètode utilitzat per segrestar el jove mormó i lobotomitzar-li el cervell fins fer-lo abraçar les tesis comunistes nordcoreanes, però jo no descarto que fos l’abducció perquè els seus raptors no van deixar ni rastre. Fins i tot va desaparèixer la targeta amb el nom en blanc i negre que els acòlits de Joseph Smith porten penjada a la solapa quan fan proselitisme. Entre els espies no s’estila tanta delicadesa i més en aquest tipus de feina, així que no puc més que plantejar-me la possibilitat que o Kim Jon-un és un ésser humà de qualitats extraordinàries, avançat al seu temps i capaç de levitar i teletransportar cossos, o és directament un extraterrestre enviat a la Terra amb la secreta missió d’acabar amb Donald Trump.

Estava jo meditant sobre aquesta qüestió i sobre el circ polític que hem hagut de suportar el mes d’agost mentre remullàvem en una cervesa la nostra indignació davant de tanta estultícia política, quan vaig tenir una epifania. Vaig pensar que seria bo contactar amb el líder suprem nordcoreà, per e-mail a través d’Alejandro Cao de Benós o telepàticament, i posar a la seva disposició un ampli ventall de candidats a ser abduïts, començant pel mateix Mariano Rajoy. Reconec que l’empresa és complicada perquè per ser segrestat d’aquesta forma tan poc comuna l’humà escollit ha de destacar per alguna característica que el faci extraordinari i en el cas de l’etern president en funcions popular em resulta difícil recordar-ne alguna.

Fa uns dies Josep Ramoneda es posava una mica punk i demanava en una tertúlia radiofònica que dimitissin tots els líders dels principals partits polítics espanyols per la seva incapacitat per assolir un cord polític que evités unes terceres eleccions generals el dia de Nadal. Concretament parlava de populars, socialistes, podemites i ciutadans. Jo vull ser més dràstica que  Ramoneda. Res de dimissions, mestre. Millor abduccions i no només dels líders, sinó dels 350 diputats inclosos els independentistes catalans perquè encara segueixo sense entendre què se’ls ha perdut a Joan Tardà i Gabriel Rufián a Madrid a banda de cobrar un bon sou de l’Espanya que tant ens roba.

Que Kim Jon-un ho faci com vulgui: pot abduir ses prescindibles senyories una per una mentre van al lavabo entre votació i votació o de cop i volta arrencant l’edifici del Congrés –lleons i periodistes inclosos- i traslladant-lo per un forat de cuc fins a les múltiples colònies d’esclaus que els nordcoreans deuen tenir fora del nostre Sistema Solar. El senyor Kim Jon-un podria aprofitar i pel mateix preu se’n podria dur –o desintegrar si li resulta més just- el ministre De Guindos i l’exministre Soria perquè a l’igual que els entranyables marcians dels Simpson Kang i Kodos, jo ja no puc suportar més tonteries d’aquests terrícoles.

Article publicat a El Triangle