Gràcies
a la gran lliçó de política que el PSOE ens han donat aquest cap de setmana a
tots, Espanya seguirà governada per Mariano,
cosa que als catalans ens va de perles per reafirmar-nos en què la millor –i
única- opció és agafar els diners i sortir corrents. Per sort, Miquel Iceta ha tornat a Barcelona amb algunes esgarrapades
però sa i estalvi, tot i que desconec quant temps li durarà el cap sobre les
espatlles. Tampoc sé si el primer secretari del PSC sap tant de costura com
per cosir les restes del seu partit sense que es notin les marques de les
ganivetades, però veient com les gasten, Iceta faria bé de mirar a banda i
banda abans de creuar el carrer. No voldria que acabés descosit igual que el
seu estimat Pedro Sánchez.
Intentaré fer una anàlisi constructiva
de l’esperpèntic espectacle que ens han ofert aquesta setmana Isidoro i la seva
banda de rufians. La primera constatació és que els que encara es creien que el PSOE era un partit d’esquerres i
sensible amb les perifèries peninsulars han pogut constatar que si és alguna
cosa, és tot el contrari. La segona, és que les barbaritats que hem vist i escoltat
de boca d’uns quants barons sense títol confirmen que el partit de Pablo Iglesias agonitza i que tard o d’hora acabarà devorat
pel partit de l’altre Pablo Iglesias com li ha passat a Izquierda Unida. No
es pot entendre aquesta acarnissada lluita entre taurons desesperats si no és
en un context d’extinció imminent.
Enmig de tot aquest embolic, on han
jugat tant les revenges personals com les discrepàncies ideològiques, clama al
cel el paper jugat pel grup Prisa del maquiavèl·lic Cebrián i del seu sinistre consell
assessor. Els tendenciosos titulars i
editorials del diari El Pais desacreditant
l’exsecretari general socialista i culpant-lo de tots els mals que el PSOE acumula
des de l’època de Zapatero el Mentider bé
valen una classe magistral de periodisme sobre la invisible línia que separa la
informació de la propaganda més barroera. Vaticino per a aquest periòdic un
final tan trist com per al PSOE: el lector progressista buscarà consol en
altres braços i el lector conservador mai el llegirà perquè ja té Marhuenda.
Seguint amb l’anàlisi, no puc evitar
preguntar-me on han estat amagats
aquests dies els milers de militants que els socialistes asseguren tenir i que
van votar per Pedro Sánchez a l’últim congrés. Més enllà del centenar
d’exaltats congregats dissabte passat davant de les portes de la seu de Ferraz
fent escarni als membres crítics del comitè federal, no he vist cap gran
mobilització de les bases per fer costat al seu secretari general en el seu
pols suïcida contra l’aparell. A veure
si al final passarà amb el PSOE el que passava amb les assemblees d’ICV: deien
que hi assistirien 600 delegats i resulta que després la meitat de les cadires estaven buides. Encara recordo com
si fos ahir com ho van passar de malament els del gabinet de premsa quan els
vaig fer notar que la meitat dels delegats se’ls havien perdut pel camí. Suposo
que a Iniciativa es pensaven que els periodistes no sabíem comptar.
El
sarau muntat pels socialistes ibèrics no només ha
tapat l’anunci de neverèndum de
l’escabellat Carles Puigdemont per a l’any que ve. També ha fet que la pantomima de primàries organitzada pels convergents
barcelonins per renovar teòricament la seva cúpula hagi passat pràcticament desapercebuda. Com era de preveure, la
votació l’ha guanyada l’orgànica i germaníssima
Mercè Homs, apadrinada per un Xavier Trias en hores baixes i salut delicada. Pel
que es veu, els convergents també
subestimen els periodistes com feien els ecosocialistes i pensen que no sabem distingir entre renovació i recanvi.
Article publicat a El Triangle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada