dilluns, 28 de novembre de 2016

Manolo fotografia Roberto



Roberto Bolaño fotografiat per Manolo S. Urbano per a El Pais
Onze anys i mig després de la trista mort de Manolo S. Urbano, fotògraf col·laborador habitual de l'edició catalana d'El Pais, el diari continua intentant no pagar-me les seves fotografies d'arxiu que publica molt de tant en tant en edició de paper i a la web. El lamentable contenciós amb aquest diari ve de lluny i és doblement dolorós. Primer, perquè només ha acceptat pagar quan jo els ho he requerit i, segon, perquè el responsable de fotografia a Barcelona és el seu germà. Al rerafons de tot plegat, la vulneració constant dels drets d'autor, com sempre.

No és fàcil explicar-ho, però he decidit fer-ho malgrat tot el dolor que aquesta injusta situació em provoca. Com he dit abans, la cosa ve de lluny. Poc després de la seva mort, el juny del 2005, la direcció d'El Pais va decidir unilateralment no pagar-me les seves fotografies publicades. Em vaig enterar mesos després i quan vaig tenir prou força per abordar el tema els vaig enviar una carta exigint el pagament com a vídua seva que era i, per tant, hereva universal de tots els seus béns inclosa la seva obra. Em van exigir proves i vaig haver d'adjuntar la documentació notarial que ho certificava. Només així van acceptar pagar-me.

Durant un temps vaig rebre periòdicament una llista de les fotografies publicades que després em pagaven sense problemes. No recordo exactament quant temps va durar això, però un dia de cop i volta van deixar de fer-ho. Quan vaig intentar saber què passava, la resposta va ser que havien decidit deixar de publicar fotos dels col·laboradors per retallar despeses. La resposta, evidentment, va resultar ser mentida. No només em consta que han seguit pagant les fotos d'arxiu als antics col·laboradors, sinó que han continuat publicant fotografies seves. L'última d'elles, la preciosa foto en blanc i negre de l'escriptor Roberto Bolaño que encapçala aquest post i que va sortir el 3 de novembre passat.

Aquesta vegada vaig optar per les xarxes socials per denunciar aquesta situació d'abús. Sorprenentment, al cap de cinc minuts de penjar un tuit remarcant que el diari El Pais no pagava les fotos de Manolo S. Urbano que publicava vaig rebre una trucada al mòbil de la responsable de la web demanant-me explicacions sense gaire educació. La tensa conversa va donar els seus fruits perquè al cap de pocs dies vaig rebre una relació de 10 fotografies des del 2013. No tinc forma de saber si són realment totes les que s'han publicat al llarg d'aquests anys, però alguns companys de professió em diuen que la xifra supera les 70. Això sense comptar els beneficis que El Pais hagi pogut obtenir de la venda a tercers de les imatges pròpies que comercialitza a través de la seva web.

La falta de consideració de la direcció catalana d'El Pais cap a la seva memòria i cap a mí no acaba aquí. Fa pocs anys, coincidint amb la crisi del rotatiu i el trasllat de la redacció del local de Diputació a Casp, van decidir desfer-se de tot l'arxiu fotogràfic físic per raons d'espai i van contactar amb tots els fotògrafs que havien passat per la casa perquè recollissin els seus negatius. En el cas de l'obra del meu difunt marit, no només no em van avisar sinó que els negatius se'ls va quedar el germà sense tenir-ne cap dret.  

divendres, 7 d’octubre de 2016

Lliçó de política


Gràcies a la gran lliçó de política que el PSOE ens han donat aquest cap de setmana a tots, Espanya seguirà governada per Mariano, cosa que als catalans ens va de perles per reafirmar-nos en què la millor –i única- opció és agafar els diners i sortir corrents. Per sort, Miquel Iceta ha tornat a Barcelona amb algunes esgarrapades però sa i estalvi, tot i que desconec quant temps li durarà el cap sobre les espatlles. Tampoc sé si el primer secretari del PSC sap tant de costura com per cosir les restes del seu partit sense que es notin les marques de les ganivetades, però veient com les gasten, Iceta faria bé de mirar a banda i banda abans de creuar el carrer. No voldria que acabés descosit igual que el seu estimat Pedro Sánchez.

Intentaré fer una anàlisi constructiva de l’esperpèntic espectacle que ens han ofert aquesta setmana Isidoro i la seva banda de rufians. La primera constatació és que els que encara es creien que el PSOE era un partit d’esquerres i sensible amb les perifèries peninsulars han pogut constatar que si és alguna cosa, és tot el contrari. La segona, és que les barbaritats que hem vist i escoltat de boca d’uns quants barons sense títol confirmen que el partit de Pablo Iglesias agonitza i que tard o d’hora acabarà devorat pel partit de l’altre Pablo Iglesias com li ha passat a Izquierda Unida. No es pot entendre aquesta acarnissada lluita entre taurons desesperats si no és en un context d’extinció imminent.

Enmig de tot aquest embolic, on han jugat tant les revenges personals com les discrepàncies ideològiques, clama al cel el paper jugat pel grup Prisa del maquiavèl·lic Cebrián i del seu sinistre consell assessor. Els tendenciosos titulars i editorials del diari El Pais desacreditant l’exsecretari general socialista i culpant-lo de tots els mals que el PSOE acumula des de l’època de Zapatero el Mentider bé valen una classe magistral de periodisme sobre la invisible línia que separa la informació de la propaganda més barroera. Vaticino per a aquest periòdic un final tan trist com per al PSOE: el lector progressista buscarà consol en altres braços i el lector conservador mai el llegirà perquè ja té Marhuenda.

Seguint amb l’anàlisi, no puc evitar preguntar-me on han estat amagats aquests dies els milers de militants que els socialistes asseguren tenir i que van votar per Pedro Sánchez a l’últim congrés. Més enllà del centenar d’exaltats congregats dissabte passat davant de les portes de la seu de Ferraz fent escarni als membres crítics del comitè federal, no he vist cap gran mobilització de les bases per fer costat al seu secretari general en el seu pols suïcida contra l’aparell. A veure si al final passarà amb el PSOE el que passava amb les assemblees d’ICV: deien que hi assistirien 600 delegats i resulta que després la meitat de les cadires estaven buides. Encara recordo com si fos ahir com ho van passar de malament els del gabinet de premsa quan els vaig fer notar que la meitat dels delegats se’ls havien perdut pel camí. Suposo que a Iniciativa es pensaven que els periodistes no sabíem comptar.

El sarau muntat pels socialistes ibèrics no només ha tapat l’anunci de neverèndum de l’escabellat Carles Puigdemont per a l’any que ve. També ha fet que la pantomima de primàries organitzada pels convergents barcelonins per renovar teòricament la seva cúpula hagi passat pràcticament desapercebuda. Com era de preveure, la votació l’ha guanyada l’orgànica i germaníssima Mercè Homs, apadrinada per un Xavier Trias en hores baixes i salut delicada. Pel que es veu, els convergents també subestimen els periodistes com feien els ecosocialistes i pensen que no sabem distingir entre renovació i recanvi.

Article publicat a El Triangle

Iceta escabellat



Què esmorza últimament Miquel Iceta (Míkel per a les veus en off dels informatius madrilenys) que està tan escabellat? Què se n’ha fet d’aquell discret cuiner d’estratègies socialistes vestit amb americanes dues talles més grans i deformades per la quantitat de claus i altres andròmines que portava sempre a les butxaques? Encara conserva de salvapantalles la foto d’un mascle impressionant en samarreta i calçotets blancs i en una postura pecaminosament suggeridora? Tot això m’ho pregunto després de veure la seva última actuació estel·lar a la Festa de la Rosa de dissabte passat demanant a Pedro Sánchez que per Déu, resisteixi!

Tal com estan les coses entre els taurons socialistes, ja és un mèrit presentar-se amb aquesta energia a una festa que cada any que passa sembla més un funeral. Suposo que si #Icetalopeta balla dalt de l’escenari estil Chiquito o imparteix doctrina a un auditori de l’Imserso a crits tipus Penélope Cruz en l’entrega de l’Oscar a Pedro Almodóvar deu ser per l’enlluernament que li provoca la visió de Pedro Sánchez. Ja voldrien els dirigents populars tenir de líder -més discutible que indiscutible- un cosí de Zumosol com ell. I ja voldria el de moment líder socialista comptar amb més barons entregats a la seva causa malgrat la col·lecció de catàstrofes electorals que acumula.

El que no acabo d’entendre és la determinació d’Iceta a l’hora de fer costat a un dirigent desacreditat internament i obsessionat per governar les Espanyes al preu que sigui pactant amb els independentistes o amb Podem i Ciutadans depèn del dia. El primer secretari del PSC sempre m’ha semblat una persona astuta i intel·ligent. De fet, és l’únic de la vella guàrdia socialista que jo vaig sovintejar durant la meva època de periodista política que encara remena les cireres i conserva el cap sobre les espatlles. També és un fet que si els socialistes catalans han arribat fins aquí encara que sigui a empentes i rodolons és pel seu pragmatisme: sempre han mogut fitxa després de fer-ho els andalusos i sempre han votat en el PSOE pel cavall guanyador.

Ara tota aquesta estratègia sembla que ha saltat pels aires. Un Iceta més escabellat que mai i amb l’alè de l’alcaldessa Núria Parlón al clatell demana a Sánchez públicament que resisteixi els embats igual que va fer el nàufrag Tom Hanks perquè no se sap mai el que et pot portar la marea. El pacte que defensa el líder del PSOE per evitar la tercera ronda electoral és a parer meu absurd a més d’irrealitzable i l’única explicació que trobo a tot plegat és que quan un no té res a perdre –o ja ho ha perdut tot- es pot permetre el luxe de demanar la lluna encara que això vagi en contra dels editorials d’El Pais. Perdut per perdut, la manta al coll, deuen pensar tot i que jo aposto més per la dita castellana escatològica que parla d’un convent.

Més d’un se sorprendrà, però a mi m’agradaria saber què pensa de tot aquest embolic José Montilla, un dels polítics catalans socialistes que més càrrecs públics col·lecciona. Ja sé que quan t’envien al Senat és perquè en realitat el partit es vol desfer de tu però sense que es noti. I si no que li preguntin a Santa Rita Barberá, que ara no guanya ni per a bolsos ni per a perles ni per a disgustos. A l’immutable Montilla m’agradaria preguntar-li què li sembla que l’actual direcció del PSC aposti per un perdedor i si creu que el comportament estrany de Miquel Iceta és resultat de la ingesta excessiva de sushi o de que els socialistes encara no han entès que el bipartidisme és història i que ells van pel mateix camí.

Article publicat a El Triangle

Pregó



Els barcelonins som tan espavilats que no només volem el pa sencer com la resta de catalans, sinó que en volem doble ració. Per això, aquesta Mercè no tindrem un pregoner, en tindrem dos. Que jo recordi, és la primera vegada que es produeix una revolta d’aquestes característiques, així que molt em temo que serà aquest fet –i el contingut i la llengua del pregó, també- el protagonista indiscutible d’aquestes festes patronals. Jo ho celebro. El llistó festiu va quedar tan alt després de veure en directe Lou Reed que totes les celebracions posteriors m’han deixat més aviat freda. Sort que amb aquest nou embolic a can Colau, la cosa es torna a posar interessant.

Encara tenim uns dies de coll per decidir si triem el pregoner oficial o l’alternatiu, el d’un règim o el de l’altre. El primer és l’escriptor Javier Pérez Andújar, designat pel govern municipal per donar el tret de sortida a les festes i satanitzat pels independentistes per satiritzar l’independentisme amb la seva esmolada ploma d’extraradi. El segon és l’histriònic Toni Albà, un dels meus còmics preferits fins que va iniciar una lamentable cacera de bruixes contra l’actriu Carmen Machi per haver criticat els catalans que no volen ser espanyols. Només els barcelonins que tinguin el do de la ubiqüitat podran gaudir dels dos. Malauradament, la resta de mortals haurem de fer com CiU i repartir-nos entre els dos com puguem.

El discret Pérez Andújar no ha dit ni ase ni bèstia sobre la polèmica desfermada tret de penjar en el seus perfils socials vinyetes de còmic amb missatges subliminals; per tant no sabem si farà el pregó disfressat d’ell mateix o d’un altre i en una llengua inintel·ligible. En canvi, Toni Albà ha triat per a l’ocasió solemne el personatge de Felip V i suposo que aprofitarà el pregó per entonar un mea culpa per tot el mal fet a Catalunya des del 1714 i, de pas, per alliberar-la del jou espanyol, únic culpable de l’epidèmia de corrupció i d’estultícia que assola la classe política catalana des d’aleshores. Albà ha citat el seu exèrcit d’incondicionals a la plaça Pau Vila, al costat del monument al general Moragues, i ja ha avisat que es despatxarà a gust amb l’alcaldessa de les superilles i de la reinterpretació del Born.

A diferència de la ridícula guerra de banderes protagonitzada l’any passat pel germà del ministre Torrente des del balcó consistorial, estic convençuda que el doble pregó d’aquesta Mercè serà tot un èxit i el xou estarà garantit. Per això, demano a l’alcaldessa que de cara a l’any que ve aprofundeixi en la seva descentralització. La meva proposta és que cadascun dels 73 barris de la ciutat faci el seu propi pregó de la Mercè perquè està clar que al veí de Sarrià l’importa un rave el que digui el seu homòleg del Besòs per molt que escrigui a El Pais. I com que som una ciutat modèlica en radicalitat democràtica, cada barri hauria de fer prèviament un procés participatiu per votar el pregoner, la temàtica i la llengua utilitzada.

Em consta que hi ha plantofades i cops de colze per veure en directe Javier Pérez Andújar anunciant per ordre del senyor alcalde –ara la senyora alcaldessa- l’inici de les festes de la Mercè on destaco els concerts de Kiko Veneno i el cantant senegalès Baaba Maal. La tria del polèmic plumífer martell d’heretges independentistes no ha estat casual i no s’ha d’entendre com una boutade més de l’inexpert i desorientat equip de Colau, sinó com una nova transgressió del que fins ara s’ha considerat políticament correcte en aquesta terra. Friso per saber si el germà del ministre Torrente s’estarà assegut a la cadira fins al final de l’acte o sortirà disparat com va fer fa uns mesos en sentir la irreverent pregària de la poetessa Dolors Miquel.

Article publicat a El Triangle 

Samarretes


Quin goig fa veure Xavier Trias vestit amb samarreta. M’arriben les fotos per gentilesa del seu cap de premsa en resposta a un comentari impertinent que vaig fer fa uns dies a la xarxa sobre l’exquisida indumentària de l’exalcalde de Barcelona. Més enllà del poc sentit de l’humor que gasten últimament els convergents –no sé perquè el ministeri de l’Interior no els deixa dir-se amb el nom d’un altre o perquè veuen cada dia més clar la magnitud de la seva tragèdia política-, haig de reconèixer que Trias està radiant sempre, sigui vestit d’Armani o amb samarreta independentista. Suposo que és el que té ser de casa bona i tenir una gràcia innata per moure’s per l’espai amb elegància: tot els queda bé.

Pel que es veu a les fotos, l’exalcalde deu tenir una bona col·lecció de samarretes regalades ben planxades i guardades a la calaixera del dormitori per la diligent assistenta. Suposo que gairebé totes són patriòtiques i segurament no en conserva cap de vermella perquè tampoc es tracta de passar-se de la ratlla i provocar un infart als Pujol amb els seus tics socialdemòcrates. Quina patxoca fa l’incombustible dirigent convergent i quina diferència amb l’espantosa visió de l’exalcalde Joan Clos dalt d’una carrossa ballant salsa com si no hi hagués demà i embotit en una samarreta tres talles més petita. Molts barcelonins encara arrosseguem el trauma per la visió i crec que ja seria hora de demanar a Ada Colau que ens subvencioni el psicòleg.

Fa uns dies una companya de feina acabada d’aterrar del més enllà s’exclamava de com vestim de malament els barcelonins sobretot a l’estiu i quina diferència amb els de Valladolid!, que fins i tot per sortir a tirar la brossa es posen les pells encara que estiguin a 40 graus. Molta samarreta i poca corbata, deia. I des que el sector de l’upper Diagonal s’ha tornat independentista per no perdre els privilegis de sempre, encara més suposo.

I pensant en el nostre look espellifat i en com ens agrada disfressar-nos amb samarretes amb eslògans inintel·ligibles, m’ha vingut el record de les Diades de quan jo era més jove. Per raons hormonals, la meva colla -fills tots de l’extraradi immigrant- va congeniar amb altres colles de barris molt benestants amb una llarga col·lecció de cognoms catalans compostos. L’11-S ens retrobàvem tots després de les vacances: uns pàl·lids d’haver passat l’estiu a la ciutat treballant i altres lluint morenor empordanesa o menorquina. Per un dia ells deixaven el polo Lacoste al calaix i es posaven l’uniforme casual de Diada, però es veia clar qui era de casa bona i qui no malgrat que ens intercanviéssim els fulards que va posar de moda Lluís Llach juntament amb les jerseis Privata i les sabates Pielsa.

Han passat molts anys i han plogut moltes pedres des d’aleshores, però hi ha coses que no han canviat gaire. Ara com abans, celebrar la Diada és retrobar-se amb amics i coneguts per explicar com és de divertit capbussar-se en aigües turqueses des d’un iot amb bandera espanyola com ha fet un Artur Mas de volta de moltes coses. També és el lloc idoni per lluir i suar la samarreta. La pena és que, a diferència de l’ampli ventall de proclames i colors d’abans reflex de la pluralitat de la societat catalana, ara tothom porta la mateixa i llegit el lema d’una, llegits tots. Quin gran negoci per a les entitats patriòtiques i quina falta d’imaginació més gran! Menys mal que l’any que ve ja serem lliures per vestir com vulguem.

Article publicat a El Triangle


diumenge, 11 de setembre de 2016

Abducció


Al final hauré de donar la raó a la meva sogra i admetre que l’abducció no és una llegenda urbana. El que no acabo de veure clar és si aquest segrest amb finalitats inconfessables és exclusiu dels nostres veïns extraterrestres o també es dóna entre humans de diferents colors, classe social i ideologia. M’ho plantejo mentre em recupero de l’impacte provocat per la gran notícia de la setmana. No em refereixo a la investidura fallida de Mariano I, el Trist, no. Parlo de l’estranya història d’un estudiant nord-americà desaparegut misteriosament fa dotze anys a la Xina i localitzat ara a Corea del Nord on viu feliç amb la seva família i dóna classes particulars d’anglès al líder espiritual Kim Jon-un.

Res se sap del mètode utilitzat per segrestar el jove mormó i lobotomitzar-li el cervell fins fer-lo abraçar les tesis comunistes nordcoreanes, però jo no descarto que fos l’abducció perquè els seus raptors no van deixar ni rastre. Fins i tot va desaparèixer la targeta amb el nom en blanc i negre que els acòlits de Joseph Smith porten penjada a la solapa quan fan proselitisme. Entre els espies no s’estila tanta delicadesa i més en aquest tipus de feina, així que no puc més que plantejar-me la possibilitat que o Kim Jon-un és un ésser humà de qualitats extraordinàries, avançat al seu temps i capaç de levitar i teletransportar cossos, o és directament un extraterrestre enviat a la Terra amb la secreta missió d’acabar amb Donald Trump.

Estava jo meditant sobre aquesta qüestió i sobre el circ polític que hem hagut de suportar el mes d’agost mentre remullàvem en una cervesa la nostra indignació davant de tanta estultícia política, quan vaig tenir una epifania. Vaig pensar que seria bo contactar amb el líder suprem nordcoreà, per e-mail a través d’Alejandro Cao de Benós o telepàticament, i posar a la seva disposició un ampli ventall de candidats a ser abduïts, començant pel mateix Mariano Rajoy. Reconec que l’empresa és complicada perquè per ser segrestat d’aquesta forma tan poc comuna l’humà escollit ha de destacar per alguna característica que el faci extraordinari i en el cas de l’etern president en funcions popular em resulta difícil recordar-ne alguna.

Fa uns dies Josep Ramoneda es posava una mica punk i demanava en una tertúlia radiofònica que dimitissin tots els líders dels principals partits polítics espanyols per la seva incapacitat per assolir un cord polític que evités unes terceres eleccions generals el dia de Nadal. Concretament parlava de populars, socialistes, podemites i ciutadans. Jo vull ser més dràstica que  Ramoneda. Res de dimissions, mestre. Millor abduccions i no només dels líders, sinó dels 350 diputats inclosos els independentistes catalans perquè encara segueixo sense entendre què se’ls ha perdut a Joan Tardà i Gabriel Rufián a Madrid a banda de cobrar un bon sou de l’Espanya que tant ens roba.

Que Kim Jon-un ho faci com vulgui: pot abduir ses prescindibles senyories una per una mentre van al lavabo entre votació i votació o de cop i volta arrencant l’edifici del Congrés –lleons i periodistes inclosos- i traslladant-lo per un forat de cuc fins a les múltiples colònies d’esclaus que els nordcoreans deuen tenir fora del nostre Sistema Solar. El senyor Kim Jon-un podria aprofitar i pel mateix preu se’n podria dur –o desintegrar si li resulta més just- el ministre De Guindos i l’exministre Soria perquè a l’igual que els entranyables marcians dels Simpson Kang i Kodos, jo ja no puc suportar més tonteries d’aquests terrícoles.

Article publicat a El Triangle

BCNantimasclista



Barcelona és una ciutat tan moderna que, per tenir, fins i tot té un protocol de dol que marca les directrius a seguir en cas de morts de dones per violència de gènere. El document, elaborat amb entitats que lluiten contra la violència masclista, inclou enviar una carta de condol a la família de la víctima, facilitar un llaç als treballadors municipals que ho demanin, comunicar l’assassinat a les pantalles informatives del Metro i utilitzar al compte oficial de twitter el hastag BCNantimasclista. A l’últim plenari municipal de l’any es guardaran tants minuts de silenci com dones hagin estat assassinades a la ciutat i tots els edificis municipals lluiran un crespó negre cada cop que es confirmi un feminicidi.

El pioner protocol regula com s’han d’organitzar les convocatòries institucionals de rebuig i estableix com ha d’actuar el consistori des del punt de vista comunicatiu, tant pel que fa a la seva relació amb la ciutadania com amb els mitjans de comunicació. Per començar, als periodistes se’ls facilitarà tota la informació del cas des del mateix gabinet de premsa de l’Ajuntament amb l’objectiu de conscienciar la ciutadania contra la violència sexista. Segons la regidora de Feminismes i LGTBI, Laura Pérez, és molt important que Barcelona disposi d’un protocol de dol “que rebutgi simbòlicament però també –i sobretot- contundentment tota la violència masclista”.

El document també incorpora les directrius que ha de seguir el consistori a nivell intern. A banda de les iniciatives en l’àmbit judicial, també redefineix i millora la col·laboració entre l’Institut de Serveis Socials, el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB) i els Mossos d’Esquadra. Ara, cada vegada que es produeixi un intent d’agressió a una dona o es consumi un assassinat es convocarà un gabinet de crisi en les primeres cinc hores per coordinar el treball dels diferents serveis d’atenció. En cas d’agressió, se celebrarà una segona reunió de treball 24 hores després per avaluar la situació i al cap d’un mes s’analitzarà en quina fase del circuit d’acompanyament es troba la víctima.

Queda molt bé tenir un manual d’instruccions perquè així no has de pensar gaire. El que no tinc tan clar és si aquestes directrius serviran realment per combatre la violència contra les dones a Barcelona. Fa uns mesos vaig entrevistar la Rakel Escurriol, coordinadora del programa d’atenció a les dones de la cooperativa d’iniciativa social TAMAIA. Viure sense violència, i no va dubtar a assenyalar la falta de recursos de les institucions i la tisorada aplicada aquests últims anys –les campanyes de prevenció i sensibilització s’han retallat fins a un 24%- com dues de les principals culpables del degoteig continu de víctimes, que aquest 2016 arriba ja a les 42 dones, 7 de les quals a Catalunya.

Tampoc està molt clar que la publicació de les agressions amb pèls i senyals als mitjans de comunicació serveixi per conscienciar l’opinió pública i hi ha qui ho veu contraproduent perquè interpreta que les morts es banalitzen. Tot i existir un decàleg de bones pràctiques per informar sobre els casos de violència contra les dones, la realitat és que moltes vegades els mitjans –en tant que corretja de transmissió dels postulats del patriarcat- busquen més l’impacte de la notícia que no la denúncia. Com deia Escurriol a EL TRIANGLE, “es donen tot tipus de dades sobre la notícia, però ningú analitza l’arrel del problema”.

M’haureu de disculpar si m’he posat seriosa a l’hora d’escriure sobre aquest tema i si sóc extremadament crítica al considerar paper mullat els protocols institucionals mentre homes i dones continuen sent educats per una ideologia masclista que legitima el domini del primer sobre la segona. Cada vegada que ma mare recorda com una veïna es va presentar a l’enterrament del seu marit amb un martell per verificar que els claus del taüt estaven ben posats, m’esgarrifo. El finat dormia amb un matxet sota el coixí i va convertir la vida de la seva dona en un infern del qual va trigar molts anys a sortir.

Article publicat a El Triangle